De la llengua catalana

La Constitució Espanyola declara que la llengua catalana -aquest patrimoni tan íntimament aragonès, com tothom sap- serà oficial , però ací encara és hora que ens n’assabentem. Com a molt, en algun moment -com ara el 2022- declarem que ens és pròpia i històrica, declaració que no se sap gaire què implica, en tot cas no l’oficialitat.

En altres moments, però, declarem a grans crits que a l’Aragó mai no s’hi ha parlat català, ni s’hi parla ni s’hi parlarà, per més que la comunitat científica (ai!) digue que a l’Aragó s’hi parla català, i afirmem impertèrrits que al nostre país es parlen dues llengües: aragonès, repartit en les variants LAPAPYP i LAPAO, o tantes com viles té l’area lingüística aragonesa, i castellà, llengua aquesta absolutament unitària a tot el territori on es parla. No falten els qui postulen d’altres llengües al nostre país: el xapurriau, el patuès i darrerament la llengua ribagorçana. Però alguna cosa es deu fer, us preguntareu, a favor de la llengua catalana,  si més no ara quan se la declara pròpia i històrica del nostre país.

Doncs sí, alguna cosa es fa, sí: hi ha ensenyament optatiu del català -també d’alguna assignatura en català- a les escoles d’arreu de l’àrea catalana amb poques excepcions (La Codonyera, la Torre de Vilella, la Pobla de Roda, Les Paüls…), com també a algunes escoles de fora d’aquesta àrea, com Graus i Montsó,  a  algunes normals i a la universitat. La DGA convoca anualment , amb intermitències segons el seu color polític, el premi Guillem Nicolau de literatura en català reservat a autors aragonesos i l’IET publica un o dos títols anuals en català a la col·lecciò Lo Trinquet d’autors turolencs.

La DGPL  es mostra prou activa en la promoció del català malgrat un magre pressupost i el mateix podem dir de les associacions ASCUMA, IEBC i Ripacurtia,  … . Artur Quintana i Font